Segons Alegrí, els jocs tradicionals estan molt lligats a les activitats del poble pla, i al llarg del temps han passat de pares/mares a fills/es, formant part de la memoria col·lectiva. De la majoria d'ells no es coneix l'origen: simplement van nàixer de la necessitat que té la humanitat de jugar, és a dir, es tracten d'activitats espontànies, creatives i molt motivadores. El seu reglament és molt variable, i pot canviar d'una zona geogràfica a una altra amb facilitat; fins i tot poden ser coneguts amb noms diferents segons on es practique.
Els jocs tradicionals solen tenir poques
regles i normalment senzilles, i en ells s'utilitza tot tipus de materials,
sense que hagen de ser específics del propi joc. Tots ells tenen els seus
objectius i una manera determinada de dur-los a terme: perseguir, llançar un
objecte a un lloc determinat, conquistar un territori, conservar o guanyar un
objecte, etc. La seua pràctica no té una transcendència més enllà del propi
joc, no està institucionalitzat, i el gran objectiu del mateix és divertir-se.
També podem incloure dins d’aquestos jocs
els joguets tradicionals creats per entretenir i divertir als nens/es,
com són els pals amb cap de cavall, balancins, ninots i nines de cartró,
baldufes o trompes, etc. Amb
el temps, alguns s'han anat convertint en un suport molt important dins de les
classes d'Educació Física, per a desenvolupar les diferents capacitats físiques
i qualitats motrius, o servir com a base d'altres jocs i esports.
Els jocs tradicionals poden servir
com a eina educativa en l'aula en diverses matèries ja que en les seues cançons
o lletres s'observa característiques de cadascuna de les èpoques. Aquesta
tipologia pot ser una estratègia divertida en la qual les persones que els
realitzen aprenen al mateix temps que es diverteixen.
Per tant, Alegrí concep el joc tradicional
com “aquell que ha anat passant de generació en generació, la qual cosa
implica, que ha arrelat en la societat. La transmissió ha sigut oral, excepte
en els últims anys que ha començat a ser escrita”. Altres autors com és Cervantes (1998) que defineix el joc tradicional com
"aquells jocs que es transmiteixen de generació en generació, podent-se
considerar específics o no de un lloc determinat.”
Igualment, Castillo (2011) afirma que el jocs tradicionals “són els que es
transmeten de generació en generació (pares i mares a fills/es, nens/es majors
a nens/es petits...), tenint certa continuïtat al llarg d'un període històric.” Aquests
són alguns del exemples dels jocs tradicionals als que hem jugat:
- La corda (En passar la barca… El cotxeret
lereleré)
- El mocador
- El ruc
- El rellotge
- Els pilars
- El
director d’orquestra
En canvi, segons Alegrí
“un joc popular és aquell joc practicat pels habitants d’un poble. Anteriorment
també es considerava un joc popular aquell que practicava la gran majoria de la
societat, excepte les persones cultes i aristòcrates, pertanyents a l’alta
societat”.
Igualment, Cervantes
(1998) especifica que el joc popular és la “manifestació lúdica, arraigada en
una societat. Molt difosa en una població, que generalment es troba lligada a
conmemoracions de caràcter folklòric”.
Tanmateix, segons
Castillo (2011) els jocs populars són “activitats lúdiques que, en un moment
determinant, són practicades per una majoria de persones, per un col·lectiu
determinat d’una població”.
Alguns del jocs populars
als que hem jugat:
- Les cadires
- Estatues
- A la sabatilla per darrere
- Amagatall
- El pati de la meua casa
- Ratolí
que t’enxampa el gat
També, segons Alegrí
podriem trobar un tercer concepte relacionat amb aquestos dos, que es el joc
autòcton. Partint del significat de autòcton que es defineix com “original del
lloc on habita”; “en relació amb un país, amb una zona”, afirma que “un joc és autòcton
quan és un joc propi de la zona i que no ha sigut portat per gent de fora”.
Així es que Alegrí, a partir de les tres definicions anteriors especifica
que “un joc pot ser autòcton però no tradicional” pel fet que un joc
tradicional pot haver arribat a la zona provenint d’un altre lloc i començar a
transmetre’s de generació en generació.
També exposa que “podem trobar el cas que un joc sigui tradicional i que no
sigui popular” en el sentit que pot ser un joc practicat per molt poques
persones. I finalment, afirma que “podem localitzar un joc popular i que no
sigui autòcton” perquè el pot practicar molta gent però de zones diferents.
mamamia moltes gracies
ResponElimina