En els plantejaments de l’administració educativa per a aquesta etapa podem comprovar que no existeix una àrea d’educació física, tot i que es recullen continguts i criteris d’avaluació del desenvolupament de la motricitat. Açò és deu a que les tres àrees en les quals s’estructura l’educació inicial es basen en la globalitat i la mútua dependència.
Aleshores, poc a poc l’educació física ha anat ampliant les seues responsabilitats des de potenciar les condicions físiques bàsiques fins interessar-se per altres objectius: àmbits afectius, cognitius, tònic-emocionals i simbòlics. És a dir, l’educació física busca afavorir el desenvolupament harmònic del cos com a mitjà per assolir la maduresa humana, l’harmonia, un autoconcepte positiu i una correcta autoestima. També és un escenari apropiat per al cultiu i desenvolupament de bones conductes, així com valors individuals i socials, ja que proporcionen experiències que originen actituds, tant positives com negatives. I aquestes experiències quan més primerenques millor, i més si són positives, amb la qual cosa és molt important que estiguen el més adaptades possible als destinataris.
D’altra banda, pel que fa als jocs tradicionals trobem a diversos autors que en parlen d’ell. Sarmiento (2008) senyala que “desde la escuela se pueden promover los valores culturales de estos juegos, se convierte ésta en un vehículo para su conservación, para la compresión de las dinámicas que entretejen lo cotidiano hoy, con lo de ayer”(p. 121). Al igual que Sarmiento, entenem que l’escola és el millor context per a impulsar aquests tipus de jocs, i sobretot per a poder mantindrel’s de generació en generació afavorint la seua transmissió des de l’escola.
Quant a Trigo (1995) assegurava que: “es, pues, la escuela, el mejor lugar para dar a conocer a todos los ciudadanos el patrimonio cultural de nuestros antepasados” (p.3). En base a aquesta aportació efectuada es convenient resaltar el paper del docent, ja que ha de ser l’encarregat de proporcionar als/les alumnes les tradicions populars.
Amb la qual cosa, estem d’acord amb Sarmiento (2008) qui diu que “como maestros, padres o adultos que experimentaron los juegos tradicionales, es posible procurar continuar con este camino de tradición, a partir de la transmisión de ese saber cultural” (p. 118).
En conclusió, és una de les tasques de l’escola el fet d’afavorir la transmissió dels jocs tradicionals en l’etapa d’infantil, amb l’objectiu que els/les infants aprenguen a conéixer el seu origen, evolució i característiques més rellevants per a que puguen aplegar a comprendre’ls i els transmeten a les futures generacions, a més de que puguen valorar i apreciar el patrimoni tan ric i cultural que gaudim.
Podem trobar diverses experiències educatives relacionades amb els jocs tradicionals i l’Educació Infantil:
- El projecte proposat per Manuera (2014) va dirigit a xiquets/es de 5 a 6 anys, amb cinc sessions amb les quals es tracten dos o tres jocs tradicionals per cada sessió, classificats en jocs d’habilitat, jocs amb objectes, jocs sense objectes, jocs rítmics i jocs de carreres.
- La proposta feta per Camacho (sense any) va dirigida als xiquets/es de segon cicle d’Infantil, i s’estructura al llarg de 15 sessions on es tracten diferents jocs com la gallineta cega, la sabateta per darrere, les estàtues… Les conclusions extretes són que els ha permès als nens/es conèixer i gaudir de diferents jocs tradicionals, a la vegada que s’han fomentat actituds de respecte i tolerància cap als companys/es. També, una major desinhibició per part dels propis infants, i desenvolupar funcions rítimic-expressives, així com el fet de prendre consciència de les possibilitats i limitacions corporals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada